Nombre del autor:reyes

El terme emoció, de la família etimològica moure, indica «moviment feia». En tota emoció hi ha implícita una tendència a actuar amb algun propòsit, voluntari o involuntari. Segons Adolphs (2002) les emocions tenen com a objectiu augmentar l’homeostasi, la supervivència i el benestar de l’organisme.
Per tant, des de l’emocionalitat hem de dirigir les accions i no estancar-nos en un pensament recurrent i/o remugant. En les altes capacitats (AACC) les dosis exactes per trobar l’equilibri es compliquen, ja que les necessitats cognitives són múltiples i en algunes etapes evolutives difícils d’identificar-les, així que aconseguir l’homeostasi pot ser un objectiu difícil d’assolir.
A les AACC hi ha una relació inversament proporcional entre la probabilitat de gestionar correctament emocions amb el nombre de necessitats que ens sorgeixen, tret que disposem de suficients habilitats i introspecció per a la seva correcta gestió. Per tant, hem de controlar els desequilibris interns que creen necessitats, ja sigui en el pla fisiològic o psicològic.
La persona amb AACC pot tenir nombroses inquietuds a nivell intel·lectual. S’estressen per tots els estímuls que processen, i conseqüentment pel que pensen. L’intel·lecte elevat porta a qüestionar-se profundament les coses i aquest tipus de processament a nivell cognitiu, origina més inquietuds i preocupacions. Per tant, s’ancoren en el pensament, l’acció es bloqueja i l’emoció deixa de conduir-los al moviment. El propòsit es desdibuixa, deixant la persona amb certa apatia, desmotivació o angoixa.

L’homeostasi fisiològica i psicològica es trenca, desregulant l’adrenalina, noradrenalina o glucagó, entre altres neurotransmissors i hormones implicades. Aquests s’activen per centrar-se i solucionar això que ens provoca malestar o inquietud. Enmig d’ aquest procés es troben les emocions, que influeixen en el pensament i conducta.

Com explica Dabrowsky en la seva teoria de la desintegració positiva, per avançar cal un conflicte, una lluita interna a nivell emocional.

L’existència d’ algun tipus de sobreexcitabilitat exerceix de motor que permet iniciar el moviment feia un estadi més elevat.
Així que hem d’entendre el conflicte com a inici de la solució.
La frustració, una de les emocions característiques de les altes capacitats, genera un conflicte constant entre el que es té i el que s’espera. Emergeixen sentiments de tristesa, decepció i desil·lusió que han d’interpretar com allò que pot generar el canvi, la superació i/o motivació.
Reyes Miró, 2020

Estem vivint una situació excepcional nova en la història del segle XXI.

El Covid-19 ens ha confinat a casa.

De sobte, d’ara per ara, hem de parar el nostre ritme, les nostres rutines, les nostres presses i , tot allò que era urgent, important, bàsic,… ha passat a un segon terme.

 

Fer allò que era quotidià ja no és possible. Fer allò simple tampoc.

Aquesta situació, ens obliga a viure el moment, a estar pendent de cada  minut i, de ser conscient, del que fem i del que no podem fer.

Ja no valen totes les coses que sabíem i que creiem que ens donaven l’experiència i l’enfoc adient a tot. Tampoc podem fer anàlisi de futur, no es poden fer plans, ni previsions, ni càlculs.

Aquest és el mecanisme de l’ansietat: vaig del passat al futur i no tinc control de res. Resultat: la por. Quan experimentem una emoció com l’esmentada, podem modificar la perspectiva cognitiva entorn aquesta (reevaluació) i, quan passa, modular la resposta final per alleujerar la tensió, expressar el que sentim o fer qualsevol acció que ens ajudi a regular el nostre estat emocional.

Donat que l’emoció és dinàmica, la seva essència no es eternitzar-se.Més que mai hem de pensar que estem davant d’una oportunitat per parar, re-connectar amb un mateix i poder, així, retrobar el centre d’allò que és veritablement important: el benestar personal, el de la parella i el de la família.

És el moment de meditar, pensar, mentre mirem per la finestra i veiem que el paisatge no es mou, que està allà, que no passa gent pel carrer, que els cotxes no circulen, que hi ha silenci, que es poden escoltar de nou els propis pensaments. Ens pot resultar estrany. És normal, donat que fa molt de temps que ho hem deixat de fer.

És el moment de retrobar el diàleg, la tolerància, la solidaritat, el respecte i de consolidar vincles i d’aprendre a gestionar els conflictes potencials, que de ben segur, sorgiran.

Promou la convivència:

  • La comunicació assertiva
  • L’expressió d’afecte
  • La promoció de l’autoestima positiva
  • L’enfortiment de l’autonomia des dels valors: agraïment, responsabilitat, empatia i ajut
  • Gestió del límits
  • Els hàbits i rutines
  • Gestió de la ràbia
  • Modulació de la tecnologia

Tota aquesta situació d’alarma, tot aquest descontrol davant una situació que no coneixem i que ens desborda a tots, acabarà passant.

Ara és el moment de dir aquelles coses que mai tenim temps de dir, allò que sentim i que donem tots per dit i no és així. És el moment de tornar a escoltar, de tornar a mirar-nos als ulls  i de veure’ns , un altre cop, com som.  Cal deixar de banda la desconfiança, els recels i les distraccions de tantes coses supèrflues, de les que, malauradament, estem envoltats.

Potser és el moment de reflexionar i ser conscients tots del que hem de canviar i aprendre de nou, des d’ara mateix.

I, al final de tot, haurà valgut la pena i en sortirem tots plegats més forts, amb una mirada nova de l’aquí i de l’ara.

Reyes Miró, 2020


Per entendre la relació de la dependència emocional i el menjar, hem d’explicar primer la dualitat fam/amor. Són dos conceptes que, tot i que semblen el mateix, no ho són. La fam es resol amb l’aliment, i l’amor quan la persona és algú per a l’altre i se sent desitjat per l’altre.

Els dos conceptes van de la mà i coexisteixen des del principi de la vida de la persona. Des del naixement es rep l’aliment, ja sigui lactància materna o artificial, amb un vincle afectiu (paraules, carícies, cançons, contacte físic…). Quan la persona pateix un problema alimentari, en qualsevol moment de la seva vida, (obesitat, anorèxia, bulímia…) es produeix l’expressió de sentiments i emocions no verbalitzades, latents en l’inconscient.
Des d’aquest punt de vista, darrere d’un problema alimentari es troben emocions com el desamor, l’abandonament, la culpa, la ràbia, la tristesa, les gelosies, l’angoixa… Tots aquests sentiments- conflicte els ha intentat resoldre la ment en un primer moment.
Quan la persona no diu el que sent, es traga una emoció negativa, això li alleuja la tensió emocional, tot i que, evidentment no resol el malestar. Arribats a aquest punt, acaba parlant el cos. I en aquest punt, si la persona és capaç de pensar, de reconèixer el que sent i d’expressar-ho, es rebaixa sensiblement la necessitat de menjar.
Però vaig una mica més enllà i vegem la diferència entre DESITJAR i NECESSITAR: el menjar és necessari per subsistir, però el desig de menjar és psicològic i no s’esgota mai.En el món emocional del menjar, caldria diferenciar 3 grans elements:
  1. La por a créixer, que es relacionaria amb un ambient familiar molt sobreprotector.
  2. Sentiments agressius: destruir el que fa mal al cos, per exemple tragant la ràbia aquesta es torna autoagressiva.
  3. Dificultats afectives: el menjar pot alleujar l’amenaça de desbordament que percep la persona.

Quan no se saben interpretar la soledat, les gelosies o l’avorriment se sol disparar l’ansietat pel menjar. I, en aquest punt, es perd la consciència i el control del que s’està fent.

Observar el comportament alimentari que es té, i valorar si es menja per necessitat o no, és el primer pas per pensar que estem o no davant d’una dependència emocional amb el menjar. En un segon moment, podem aplicar la Tècnica del Rellotge, que consisteix a cronometrar un àpat i, a partir d’aquell moment, augmentar en 5 minuts el dinar següent. Així donem temps al nostre estómac per detectar la sensació de sacietat i, per tant, començar a tenir més control en la ingesta d’aliments perquè no es vagi més enllà de cobrir la necessitat de menjar.
Quan portem uns dies fent dieta, ens pot entrar una sèrie de pensaments i sensacions contràries al nostre objectiu inicial. Aquests processos cognitius i emocionals són producte d’una part de la nostra ment, «la ment boicotejadora», la qual es converteix en la nostra companya de camí. No obstant això, mai sol ser un camí pla i fàcil, sinó amb pujades, pedres, terreny sorrenc i relliscós que ens fa retrocedir uns metres enrere, i tornar a començar la dieta una i altra vegada. Això sí, amb molta fatiga i menys ganes.
La «ment boicotejadora», dubta d’aquesta fatiga, segresta part de la nostra ment, i ens fa tenir pensaments boicotejadors com; «i si…» «per una mica…» «per un dia…» «després ho compenso…». Aquests, després es converteixen en accions compulsives relacionades amb el menjar i posteriors emocions insanes i disfuncionals (preocupació, depressió, ansietat…).
Per a que una dieta funcioni, hem de posar límits a la nostra relació amb la «ment boicotejadora», si no volem angoixar-nos. Quan la fam es presenta, se’ns ocorren una legió de recursos que no sempre ens ajuden a tirar endavant. Aquest post té com a objectiu tindre una mica de llum a les tinetes. Evitar afrontar les dificultats, deixar de fer els exercicis, excusar-te, autojustificar-te i tancar-te és una ocurrència magnífica per deixar de realitzar els teus objectius. Pensaments «i si…», Sentiments «preocupació, estrès…», Accions compulsives «menjar 3 cruasanes». Per això és necessari conèixer la fam emocional, el qual té una estreta relació amb la «ment boicotejadora».
La fam emocional és aquest menjar sense pensar, sobtat i sense percebre el senyal de «fam» a nivell fisiològic.
Busquem canalitzar l’emoció a través de l’acte de menjar i cobrir aquesta sensació de debilitat, frustració, ràbia, nervis…
En aquest punt, la ment ens boicoteja, ja que comença a dir frases com les comentades a l’inici del post. Aquestes tenen un preu; sentirem culpa, vergonya o tristesa per menjar allò prohibit o hipercalòric, sense fi i compulsivament, podent arribar al principi d’un bucle sense fi.

La descripció del món que es fa la persona a si mateixa, basada en el que veu, el que escolta i el que sent, configura el seu diàleg intern.
En el diàleg intern es basen els judicis que fa la persona i es generen gran part de les emocions més intenses. Quan s’interpreta de forma constructiva la realitat, el conflicte, les relacions, l’adversitat… la informació s’assimila molt millor, la qual cosa facilita l’aplicació pràctica de la mateixa.

S’adquireixen més i millors estratègies que afavoreixen l’ adaptació a la realitat de la persona. La clau està a pensar de forma adequada. En moltes ocasions aquesta gestió de la informació no es produeix de forma adequada i s’ automatitzen els processos de pensament.

Per a A. Ellis és el Self Talk (auto xerrada) i per a A. Beck són els Pensaments Automàtics. Les característiques d’ aquest diàleg intern són:
  • Missatges específics: «no li agrades»
  • Està format per paraules i imatges breus: «abandonat»
  • Té credibilitat, no es qüestiona: «sóc incapaç»
  • Es viu com a espontani i sembla veritable: «tot em surt malament»
  • Es compon d’expressions com: «hauria», «tindria», «hauria»: «hauria d’haver anat a la reunió».
  • És catastròfic: «això que noto és greu, estic malalt»
  • Idiosincràsic: característica pròpia distintiva del pensar, de l’actuar, del sentir: «això no li passa a ningú més que a mi»
  • De difícil modificació i no reconduïble: «no vaig sortir d’això»
  • Après: «em passa això des de fa molt de temps»

Quan aquest diàleg intern està construït, armat, l’ ansietat que genera pot ser de 4 tipus:

  1. CATASTROFISTA: la persona anticipa i magnifica, amb la qual cosa s’origina una percepció errònia.
  2. AUTOCRÍTICA: es produeix un judici constant i la persona es compara contínuament.
  3. VICTIMISTA: genera desprotecció i desesperança.
  4. AUTOEXIGIBLE: afavoreix l’esgotament i l’estrès. No tolera l’error.

Per poder recobrar el control del diàleg intern:

  1. Cal ser-ne conscient.
  2. Cal substituir el pensament negatiu per dos de positius.
  3. Cal respirar diafragmàticament i reduir el nivell d’activació fisiològica.
«Déu meu, dona’m el valor per canviar les coses que puc canviar,
la serenitat per acceptar les que no puc canviar,
i la saviesa per distingir entre les dues.

– Marc Aureli –

Prendre una decisió és un procés simple si obviem el paper de la por.
Nombrosos articles consideren que prendre decisions de manera autònoma i responsable és sospesar els pros i els contres de les diferents alternatives possibles en una situació i acceptar les conseqüències de l’elecció. No obstant, quan la persona sent por al fracàs, a no ser reconegut/da, i al pas del temps sense aconseguir certs objectius, la dificultat per trobar els avantatges s’incrementa notablement.
La ment pot distorsionar els pros d’allò que ens plantegem motivats principalment per una emoció, la por.

La por és l’absència total d’amor, i l’amor reflecteix la passió del compromís sense que importi la dificultat. Així que la por ens porta a pensar recurrentment en l’error: i si m’equivoco? el difícil que serà… i si no ho aconsegueixo? i si em canso? i si ho deixo? i si no és suficient? I aquí hi ha la clau: hem de reinterpretar l’error per trobar el nostre motiu d’acció i facilitar la decisió a prendre.

Altrament, podem desenfocar-nos i alimentar el bucle d’autodesconfiança que ens desmotiva i confon.

Els errors són una etapa de l’èxit que no convé ni evitar ni penalitzar. Si resignifiquem la interpretació dels errors passats, presents i futurs, segurament puguem prendre amb vigor les nostres decisions. L’error pot ser un retard necessari, un canvi de rumb imprescindible, una correció d’allò que no estava fent bé, una oportunitat per millorar, i un aprenentatge sense fi. Com va dir Thomas Alva Edison: «No vaig fracassar, només vaig descobrir 999 maneres de com no fer una bombeta».

Des del nou corrent sociocultural «l’error», el qual revaloritza la funció de l’error com a instrument de trasformació, la presa de decisions sigui probablement molt més senzilla.

Quan una addicció comença, sol ser en petites dosis, de forma puntual i en contextos que ens són familiars. El benestar i l’oblit temporal dels problemes, son el motor de les addiccions.

El plaer que comporta abans, durant o després de fer l’acció addictiva ens genera un tipus de pensament obsessiu. Aquest pensament és el que ens diu; una vegada més i prou, la setmana que ve ho deixo… Si fos així de fàcil, ja tindríem la solució. Pensar; aquesta i prou, seria el fi de l’addicció.

 

L’error està en creure que el pensament és el fi, ja que és el mitjà pel qual la persona desencadena automatismes addictius. Podem caure en l’error de creure que si obtenim allò que desitgem una última vegada ens frenarà la necessitat de tenir, consumir o fer quelcom addictiu. Realment si ho fem, alimentem l’adicció, la fem més forta, compulsiva i permanent.

Per entendre el procés de l’adicció a nivell neuronal i psíquic, cal veure el procés addictiu com un camí que ens dirigeix a un destí; al benestar. A nivell cerebral aquest benestar es tradueix en l’obtenció de dopamina i oxitocina.

En aquest camí hi passen pensaments i conductes que ens dirigeixen a aconseguir allò que ens genera plaer. Així doncs, durant el seu transcurs estem atents als pensaments i a les accions que realitzem per aconseguir sentir-nos bé, oblidar els problemes i/o desinhibir-nos. Una persona que comença a beure, sabrà que li agrada el ron, que amb una copa es sent millor, que a la  segona pot ballar i que segurament a la tercera haurà de parar si no vol acabar al terra.

Quan passem moltes vegades pel mateix camí arriba un punt que aquest es converteix en una autopista, on els pensaments i conductes van a 120 km/hora. Estem tant acostumats, que no ens adonem del que pensem ni el que fem, ens es tant familiar que tan sols ens fixem amb el benefici que obtenim o el patiment (físic o psíquic) que atenuem. Seguint amb l’exemple de la persona que beu, ja està tant familiaritzat amb el ron que dia rere dia s’asseu a la barra, al tercer ron ja no cau al terra, el quart li és com aigua i el cinquè ja conversa amb el senyor del costat sobre la situació política del país.

Per tant per tornar-nos addictes cal passar moltes vegades pel mateix camí i obtenir el plaer en l’acció que realitzem. El benestar que pot produir pensar en beure una copa més, mirar cinc minuts més el telefon, jugar una altre partida a l’ordinador, apostar uns altres cinquanta euros pot desencadenar l’alcoholisme, una  addició al telèfon, addicció als videojocs i ludopatia, ja que cada vegada necessitarem més dosis per aconseguir el benestar inicial.

Si volem sortir de l’adicció hem de reconstruir i redirigir el pensament per crear una carretera que ens condueixi a una indret sa, emocionalment estable i sense  els mecanismes ancorats en la ment addictiva.

La paraula addicció ha estat històricament associada al consum desmesurat de drogues, alcohol i tabac. Encara que en les últimes dècades es coneixen que altres comportaments, com els esmentats anteriorment, reforcen els circuits neuronals de la recompensa, la motivació i la memòria en el cervell i que juguen un paper crucial en la conducta addictiva.

Nora Volkow i el seu equip, consideren tres fases claus en el procés addictiu: intoxicació (substància o comportament activa el sistema de recompensa), síndrome d’abstinència (comença el processament de dolor i el condicionament de la por), i la preocupació o anticipació (les irregularitats de la plasticitat neuronal arriben a zones cerebrals responsables de la motivació i l’autocontrol). Aquesta sensibilització transforma un desig comú i sa en un desig compulsiu.

El sistema de recompensa és l’element més important implicat en el desenvolupament i manteniment d’una addicció.

Les àrees del cervell que configuren el sistema de recompensa són:

  • Àrea ventral tegmental de Tsai
  • Nucli d’Accumbens
  • Còrtex prefrontal
  • Hipotàlam lateral

El que fan les substancies addictives és incrementar la dopamina en el nucli d’Accumbens. Les sensacions de plaer vénen dirigides per dos neurotransmissors: la dopamina i l’oxitocina. El seu objectiu és fer repetir un comportament per assegurar l’existència del plaer (sexe, menjar…) i alhora, la supervivència de l’espècie (reproducció i alimentació).

El sistema de recompensa s’activa també davant d’experiències de dolor i de risc.

Hi ha 5 àrees que intervenen en aquest sistema:

  • Amígdala: reguladora de les emocions
  • Nucli d’Accumbens: allibera dopamina
  • Àrea tegmental ventral de Tsai: allibera dopamina
  • Cerebel : controla les funcions musculars
  • Glàndula pituitaria: allibera les beta endorfines i l’oxitocina.

Però com funciona una ment addicctiva? Hi ha factors que la configuren:

  • Una predisposició genètica
  • Generar benestar/plaer
  • Produïr intensitat en les sensacions
  • Durar prou temps en la sensació de plaer

Quan tots aquests elements apareixen, ja ho tenim.

El dol és el dolor i la tristesa que es sent quan la persona s’enfronta a una pèrdua. Aquesta pot ser:

  • D’un ésser estimat: mort, separació, divorci…
  • Geogràfica/Social: de feina, de residència, jubilació…
  • Biològica: no poder tenir fills, pas de l’adolescència a l’infància, perdre part del cos o la seva funció (ronyó, extremitats…)

Quan una persona passa per un dol, viu diferents alteracions físiques i psicològiques, i presenta els següents símptomes físics i emocionals:

FÍSICS:

  • Mal de cap, d’esquena i de coll.
  • Cansament.
  • Problemes digestius.
  • Trastorns de la son.
  • Canvi de pes (pèrdua/guany)
  • Vertigen.

EMOCIONALS:

  • Confusió o nerviosisme.
  • Sentiment de tristesa, melancolia durant tot el dia.
  • Sentiment de culpa.
  • Pèrdua interès per les activitats quotidianes.
  • Pensaments de sentir buit interior.
  • Dificultats de concentració.
  • Estrès.

Les etapes per les que passa una persona amb dol són:

  1. Negació: “no puc creure el que m’ha succeït”.
  2. Ràbia: “no és just el que m’està passant”.
  3. Negociació: “ho podría entendre, tot i que necessito més temps”.
  4. Depressió: “no m’importa res, desconnecto del món i del meus sentiments”.
  5. Acceptació: “ja no em fa mal, em quedo amb allò que ha valgut la pena».

Quan s’acaba el procés de dol, la persona pot portar a terme una vida normal, una quotidianitat reconstruïda on, amb resiliència, ha concernit l’energia de la pèrdua en fortalesa.

I com deia William Shakespeare:

Jo sempre em sento feliç, saps per què?

Perquè no espero res de ningú; ja que esperar fa mal;

La vida és curta, així que estima la vida,

Sigues feliç i somriu sempre,

Viu només per a tu i recorda:

Abans de parlar, escolta;

Abans d’escriure,pensa;

Abans de ferir, sent;

Abans d’odiar, estima;

Abans de rendir-te, intenta-ho;

Abans de morir, viu.

Superar el dol no és oblidar, sinó:

  • Recordar sense dolor.
  • Sentir que allò viscut amb la persona que ja no hi és va ser un gran regal de la vida.
  • Trobar un lloc al cor per aquella persona que ja no hi és.
  • Sentir que l’amor no acaba amb la mort.

Per acabar, Hipocràtes deia: “Qui de veritat estima, mai mor perquè viu per sempre en el cor d’aquells que va estimar. La nostra matèria pot desaparèixer perquè els homes som mortals, però l’amor ens fa immortals. Per això, encara que la falta de presència d’aquells als que estimem ens posi tristos, no podem viure tristos, perquè l’amor és més fort que la mort, l’amor és vida. Aprendre a estimar és a prendre a viure i per això qui de veritat estima no té por de morir perquè sap que sempre viurà en el cor d’aquells als que estima ”, (Alonso Puig, 2016).

A continuació, es faciliten diverses recomanacions musicals per procesos de dol:

–Bach magnificat en re mayor.

–Beethoven sonata claro de luna.

–Mozart concierto para clarinete, Sabine Meyer

–Canon de Pachelbel.

Referències:

– Alonso Puig, M. (2016). El guardián de la verdad y la tercera puerta del tiempo. Ed. Espasa, Madrid.

– Niemeyer, R.A. (2002). Aprender de la pérdida. Ed.Paidós, Madrid.

 

Reyes Miró, 2016

La relació entre la microbiota i trastorns com l’ansietat o la depressió s’ha estudiat amb models animals i humans. En el present article, volem destacar la importància de l’eix cerebro-intestino-microbiota, fent èmfasi en la capacitat de l’estat anímic a modificar la microbiota, ja que moltes investigacions ja han demostrat l’efecte de la microbiota sobre l’estat psicològic del pacient.

En un experiment amb animals, concretament rates tractades amb Lactobacillus rhamnosus durant 28 dies, van mostrar una disminució de les puntuacions en ansietat i la depressió (Bravo JA, Forsythe P, Chew MV, Escaravage E, Savignac HM, Dinan TG, et al. 2011). En la mateixa línia, altres investigacions demostren que l’administració de Lactobacillus farciminis en rates redueix l’eix HPA (Hipotalàmic-pituitari-adrenal) i per tant, la seva resposta a l’estrès (hormona adrenocorticotròpica plasmatica [ACTH] i [CRH] nivells d’alliberament de corticotropina (Ait-Belganaoui, Durand H, Cartier C, Chaumaz G, Eutamene H, Ferrier L, et al. 2012).

A l’article de John R. Kelly et al. (2015) podem observar una taula amb els diferents bacteris i els seus efectes en l’organisme; simptomatologia ansiosa, simptomatologia depressiva, somatitzacions i augments de bacteris com Lactobacillus i Bifidobacteria en mostres fcals. Cal destacar que en l’actualitat existeix una creixent línia d’investigació per donar suport a la idea que els patògens intestinals com ara Escherichia coli (E.coli), exerceixen un paper en la programació primerenca i capacitat de resposta posterior del sistema d’estrès (Dinan, 2012).
En aquest punt, cal explicar la influència de bacteri E. coli en els trastorns d’ansietat, depressió i trets de personalitat, com el neuroticisme. La comunicació entre les cèl·lules del Sistema Nerviós Central (SNC), el qual està estretament vinculat al mecanisme de l’ansietat i /o la depressió, i els bacteris es basa en la presència de receptors de neurotransmissors en aquestes.
Diversos estudis han informat que els llocs d’unió dels neurotransmissors intestinals són presents en bacteris i, poden influir en la funció dels components de la microbiota, la qual cosa també contribueix a augmentar la predisposició a estímuls inflamatoris (Hughes, DT, Sperandio, V., 2008). Concretament, el bacteri Escherichia coli O157: H7 posseeix un receptor d’acollida derivat d’epinefrina / norepinefrina que pot ser bloquejat per antagonistes adrenèrgics (Clarke MB, Hughes DT, Zhu C, Boedeker EC, Sperandio V., 2006). Per tant, aquest bacteri intervé en la resposta principal del sistema d’estrès, fugida o lluita.
Altres estudis confirmen que la microbiota afecta l’ansietat i el sistema d’HPA, influint en la neuroquímica del cervell (Saulnier DM, Ringel Y, Heyman MB, et al. 2013). Així mateix, en relació al trastorn depressiu, estudis confirmen que el sistema serotoninèrgic està sota la influència de la microbiota intestinal (Desbonnet et al, 2008;. L’Aidy et al, 2012;. Clarke et al., 2013). Destaquem doncs, la importància d’estudiar en profunditat l’eix cerebro-intestino-microbiota, que corrroboraria l’existència d’una relació bidireccional entre l’intestion i el cervell, regluada a nivell neuronal, endocrí i immune (Grenham et al., 2011).
Reyes Miró, 2016
Com ja hem vist en l’anterior article «Histamina i afectació psicològica«, la intolerància a la histamina o l’excés de la mateixa, pot ser el responsable de cefalees i/o migranyes, problemes gastrointestinals (estrenyiment/diarrea, nàusees, vòmits, figa abdominal, flatulències), alteracions en la menstruació, dificultat per perdre pes, problemes de pell (pell seca, picors, dermatitis atòpica, urticària), dolors crònics articulars i/o musculars, contractures, fatiga crònica, pressió arterial alta/baixa, rinitis…
Per a això és necessari buscar l’origen del problema, tractar la inflamació intestinal, la depuració del fetge i evitar aquells factors bloquejadors de la DAO. Mentrestant eliminar, de forma temporal, aquells aliments que continguin o alliberin histamina ajudarà el nostre organisme i disminuirà la gravetat de la simptomatologia associada. Aliments que contenen Histamina en gran quantitat:
  • Conserves i semiconserves de peix (tonyina, cavall, sardina…). En aquest tipus de peix s’assoleixen els nivells més alts d’histamina, amb diferència sobre la resta d’ aliments.
  • Mariscos i peix blau
  • Formatges curats
  • Envasats en extracte, fumats, conserves o fermentats.
  • Porc i embotits, carn de la nevera de més de 48 hores.
  • Llegum, en particular els cigrons i la soja
  • Productes de soja (llet de soja, tofu, salsa de soja…)
  • Consumir referentment carn i peix fresc, ja que contenen molt poca histamina, així com formatge fresc en lloc de formatges curats.
  • Sucre blanc i additius (glutamat o E-621, aspartam, gelats, pastissos, llaminadures…)
  • Vaca: Llet i derivats (formatge, iogurt, actimel, cacaolat, natilles, nata, xocolata de llet, puré de patata artificial, gelats, flan, crema catalana…)
  • Soja: Llet de soja i derivats (miso, tempe, tamari, tofu, lecitina de soja, brots de soja, iogurt de soja, salsa de soja…).
  • Blat i derivats (pa, pasta, cereals, pizzes, pastisseria, brioixeria, farines, arrebossats…)
Aliments que contenen Histamina en quantitat moderada:
  • Alvocat
  • Cítrics, plàtan, pera, kiwi, maduixot, pruna vermella, gerds
  • Conserves de verdures i hortalisses.
  • Tomàquet, pebrot, albergínia, patata, espinacs i bledes. I verdures fermentades com el chucrut.
  • Suc industrial de taronja, llimona, plàtan, pinya, maduixot.
  • Cervesa i vi negre • Llevat (Productes de fleca i brioixeria)
  • Tè
  • Xocolata i derivats (nocilla, cola-cao, bombons…)
  • Vinagre de vi
  • Fruits secs, nous, anacards,cacauets.
  • En menys quantitat també hi ha en la clara de l’ou, o alguns llegums com els cigrons.
  • També els bolets i les olives si no són fresques (no consumir aquests productes enllaunats).
  • És recomanable evitar els aliments que porten gluten: blat (seità, cuscús…), ordi, kamut, espelta, sègol, malta. I valorar si l’avena està contaminada o no.* Atenció: les espècies picants afavoreixen l’assimilació d’histamina.

Aliments alliberadors d’ Histamina o que contenen altres amines que retarden l’eliminació d’ Histamina:

  • Tomàquets
  • Maduixes, gerds
  • Cítrics
  • Pinya
  • Papaya
  • Pera
  • Pruna
  • Xampinyons
  • Germen de blat, alforfó
  • Fruits secs, sobretot nous.
  • Cacau i xocolata
  • Clara d’ou
  • Additius: glutamat, benzoat, colorants, nitrit, sulfit.
  • Pebrot
Bloquejadors de la Diaminooxidasa (DAO):
  • Alcohol
  • Cacau (Teobromina)
  • Tè
  • Begudes energètiques (amb Teobromina)
  • Medicaments com relaxants musculars, analgèsics, antihipertensius, diurètics, antibiòtics, antidepressius, etc.

Additius amb Histamina:

  • Colorants: Tartracina (E-102), Groc 5 (E-102), Groc ocàs (E-110), Azorrubina (E-122), Amaranto (E-123), Vermell cotxinilla A (E-124), Eritrosina (E-127)
  • Conservants: Àcid sòrbic i sals (E-200 – 203), Àcid benzoic i sals (E-210 – 213), PHB-Ester (E-220-227), Difenil i ortofenils (E-231 – 232), sulfit, metabisulfit de sodi (E-223)
  • Altres: Nitrat (E-251-252), Glutamat (E-620-625)
  • Reguladors d’acidesa: (Di-, Tri- i Polifosfats)
  • Antioxidants: Butilhidroxianisol (BHA), droxitoluol (BHT)

 

Trastorns mentals com depressió, ansietat, distímia, trastorns de la son o trastorns alimentaris entre d’altres, poden estar vinculats amb algun trastorn bioquímic.

 

 

 

Per aquest motiu, davant de qualsevol trastorn psicològic es convenient explorar els possibles desequilibris a nivell neurològic, immunitari, endocrí i nutricional subjacents.

En els trastorns mentals, a part de l’intervenció i tractament psicològic, cal tenir en compte símptomes com migranyes, problemes digestius, problemes hormonals, son excessiva, problemes de pell, mals de cap, irritabilitat…

En investigacions actuals s’ha comprovat la funció de l’histamina en l’organisme, i específicament l’afectació a nivell psicològic en el Sistema Nerviós Central (García-Gálvez, A. M., i Arias-Montaño, J. A.,2015) i en les funcions cognitives (Van Ruitenbeek, P., Vermeeren, A., i Riedel, W. J. ,2010).

La histamina és una molècula vital i necessària per molts dels processos del nostre organisme i un desequilibri en el seu metabolisme pot causar una conjunt de símptomes (Patrick Holford, 2005).

  • Cefalees i migranyes
  • Esternuts al sol
  • Plor, salivació o facilitat de sentir nàusees
  • Facilitat d’orgasme
  • Tinnitus
  • Temors, compulsions, rituals
  • Agafar el son fàcilment
  • Metabolisme ràpid
  • Depressió o pensaments suïcides
  • Excés de calor corporal
  • Poc pèl corporal i constitució prima
  • Bona tolerància a l’alcohol
  • Tensió interna
  • Problemes digestius
  • Problemes cognitius
  • Dolors musculars
  • Síndrome d’intestí irritable
  • Hipersensibilitat en nens
  • Al·lèrgies estacionals
  • Dits de les mans i els peus relativament llargs, sobretot el segon dit del peu més llarg que el dit gros.

Aquest tipus de simptomatologia apareix quan l’organisme té una baixa activitat de l’enzim que dirigeix la metabolització de l’histamina ingerida en els aliments, la DiaminoOxidasa (DAO), i/o la metil·lació del fetge no metabolitza correctament l’histamina. La següent gràfica representa les vies d’entrada i  de degradació de l’histamina.

Des de la vessant psicològica hem de tenir en compte que l’histamina té quatre receptors, essent el tercer (H3) el que té afectació en el Sistema Nerviós Central (SNC), ganglis basals i còrtex cerebral (Sadek, B., Saad, A., Sadeq, A., Jalal, F., & Stark, H. 2016). Aquest receptor, funcionalment, implica la disminució de la alliberació dels neurotransmissors; acetilcolina, norepinefrina i serotonina. Alguns d’aquests receptors intervenen bioquimicament en els trastorns mentals com l’ansietat o la depressió.

Per tant, degut aquesta relació, si es sospita d’un excés d’histamina (més 5 símptomes dels esmentats anteriorment) i un malestar psicològic no resolt o de llarga durada de tractament, cal consultar a un especialista mèdic i/o PNIE.

 

Reyes Miró, 2016.