Des d’aquest punt de vista, darrere d’un problema alimentari es troben emocions com el desamor, l’abandonament, la culpa, la ràbia, la tristesa, les gelosies, l’angoixa… Tots aquests sentiments- conflicte els ha intentat resoldre la ment en un primer moment.
Quan la persona no diu el que sent, es traga una emoció negativa, això li alleuja la tensió emocional, tot i que, evidentment no resol el malestar. Arribats a aquest punt, acaba parlant el cos. I en aquest punt, si la persona és capaç de pensar, de reconèixer el que sent i d’expressar-ho, es rebaixa sensiblement la necessitat de menjar.
Però vaig una mica més enllà i vegem la diferència entre DESITJAR i NECESSITAR: el menjar és necessari per subsistir, però el desig de menjar és psicològic i no s’esgota mai.En el món emocional del menjar, caldria diferenciar 3 grans elements:

1. La por a créixer, que es relacionaria amb un ambient familiar molt sobreprotector.

2. Sentiments agressius: destruir el que fa mal al cos, per exemple tragant la ràbia aquesta es torna autoagressiva.

3. Dificultats afectives: el menjar pot alleujar l’amenaça de desbordament que percep la persona.

Quan no se saben interpretar la soledat, les gelosies o l’avorriment se sol disparar l’ansietat pel menjar. I, en aquest punt, es perd la consciència i el control del que s’està fent.

Observar el comportament alimentari que es té, i valorar si es menja per necessitat o no, és el primer pas per pensar que estem o no davant d’una dependència emocional amb el menjar. En un segon moment, podem aplicar la Tècnica del Rellotge, que consisteix a cronometrar un àpat i, a partir d’aquell moment, augmentar en 5 minuts el dinar següent. Així donem temps al nostre estómac per detectar la sensació de sacietat i, per tant, començar a tenir més control en la ingesta d’aliments perquè no es vagi més enllà de cobrir la necessitat de menjar.

Quan portem uns dies fent dieta, ens pot entrar una sèrie de pensaments i sensacions contràries al nostre objectiu inicial. Aquests processos cognitius i emocionals són producte d’una part de la nostra ment, «la ment boicotejadora», la qual es converteix en la nostra companya de camí. No obstant això, mai sol ser un camí pla i fàcil, sinó amb pujades, pedres, terreny sorrenc i relliscós que ens fa retrocedir uns metres enrere, i tornar a començar la dieta una i altra vegada. Això sí, amb molta fatiga i menys ganes.
La «ment boicotejadora», dubta d’aquesta fatiga, segresta part de la nostra ment, i ens fa tenir pensaments boicotejadors com; «i si…» «per una mica…» «per un dia…» «després ho compenso…». Aquests, després es converteixen en accions compulsives relacionades amb el menjar i posteriors emocions insanes i disfuncionals (preocupació, depressió, ansietat…).

Per a que una dieta funcioni, hem de posar límits a la nostra relació amb la «ment boicotejadora», si no volem angoixar-nos. Quan la fam es presenta, se’ns ocorren una legió de recursos que no sempre ens ajuden a tirar endavant. Aquest post té com a objectiu tindre una mica de llum a les tinetes. Evitar afrontar les dificultats, deixar de fer els exercicis, excusar-te, autojustificar-te i tancar-te és una ocurrència magnífica per deixar de realitzar els teus objectius. Pensaments «i si…», Sentiments «preocupació, estrès…», Accions compulsives «menjar 3 cruasanes». Per això és necessari conèixer la fam emocional, el qual té una estreta relació amb la «ment boicotejadora».
La fam emocional és aquest menjar sense pensar, sobtat i sense percebre el senyal de «fam» a nivell fisiològic.

Busquem canalitzar l’emoció a través de l’acte de menjar i cobrir aquesta sensació de debilitat, frustració, ràbia, nervis…

En aquest punt, la ment ens boicoteja, ja que comença a dir frases com les comentades a l’inici del post. Aquestes tenen un preu; sentirem culpa, vergonya o tristesa per menjar allò prohibit o hipercalòric, sense fi i compulsivament, podent arribar al principi d’un bucle sense fi.