Ment hiperactiva
Com entendre una ment hiperactiva?
Una ment hiperactiva implica tenir una activitat física hiperactiva?
Aquest tipus de ment té cabuda en el nostre sistema educatiu? en el nostre sistema sanitari?
Podem entendre la ment hiperactiva com un pensament accelerat en recerca de coneixements, un radar d’estímuls obert les 24 hores per satisfer o resoldre, encara que sigui per un moment, algunes de les inquietuds i interrogants. Per a tot això, es necessita un coeficient intel·lectual (>120) d’acord per processar i gestionar adequadament tota la informació.Les ments hiperactives necessiten mantenir-se actives, ja sigui a nivell físic (córrer, moure’s constantment…), a nivell mental (lectura de llibres, estudi…), o en ambdós nivells. Si no troben estimulació externa, les seves ments s’estanquen en l’avorriment.
Per a la gran majoria de la gent, l’avorriment té una durada limitada que associen a una sensació passatgera, sense transcendència. No obstant això, per a les persones amb ment hiperactiva, l’avorriment tendeix a originar-se amb freqüència. Si la persona aconsegueix resoldre’l trobant un altre estímul o tasca d’interès no succeeix res, tot segueix igual. Per contra, si l’interès no emergeix, l’estat d’avorriment roman en el temps i augmenta el risc a patir estats depressius, simptomatologia ansiosa, estrès elevat, addiccions o agreujament dels problemes de salut ja existents.
A diferència del dualisme de Descartes, podem veure com la ment i el cos estan altament relacionats. La majoria d’accions que realitzem les aprenem i les seguim fent perquè vinculem, conscientment o inconscientment, la part física amb la part mental. Per exemple, l’acció de córrer amb la sensació de benestar, l’acció de menjar un plat de macarrons amb el plaer que genera o l’acció d’abraçar-nos quan plorem a la sensació de protecció i benestar.
Aquests vincles es produeixen i romanen per l’activació del sistema de recompensa: un entramat de connexions cerebrals entre el nucli accumbens, amígdala, còrtex prefrontal, hipocamp i àrea tegmental ventral, que activen un conjunt de neurotransmissors, entre ells la dopamina. Quan el cervell reconeix una oportunitat de recompensa comença a secretar dopamina. Aquest neurotransmissor informa al cervell sobre en què s’ha de fixar i cap a on ha de dirigir la persona la seva acció.
Al 2001, Brian Knutson (Stanford) va demostrar que el paper de la dopamina és anticipar una recompensa, en comptes d’experimentar-la. Es va basar en Pavlov (1927) i en el condicionament clàssic. Així, Knutson va demostrar que la dopamina era per a l’acció i no per a la felicitat. Quan creiem que alguna cosa ens farà sentir bé, se’ns activa el sistema de recompensa, i la dopamina enfoca l’objecte de desig com una cosa vital per a la persona i per a la seva supervivència. Per això, fins i tot la ment de la persona genera obsessió per aconseguir o repetir allò que l’havia activat. Si a aquest sistema de motivació s’hi afegeix la gratificació instantània que en l’actualitat permet la tecnologia es desencadenen mecanismes alliberadors de dopamina de molt difícil contenció. La dopamina també és coneguda com l’hormona del plaer, motivació i desig. La funció principal d’aquest sistema rau a aprendre, memoritzar i repetir allò que ens agrada, ens motiva i ens fer sentir plaer. Per exemple, un estímul extern, com una llaminadura, pot activar aquest sistema, posar en marxa la dopamina al mesencèfal, i connectar amb el sistema emocional i racional, obtenint com a resultat la sensació de plaer. Així, aprenem que allò és bo, i que hem de repetir quant abans millor. Quan el procés finalitza, per exemple 10-15 min després de menjar la llaminadura, el nivell de dopamina canvia i s’ha de regular. El fetge és l’encarregat de degradar-la. Concretament l’enzim catecol-o-metil-transferasa (COMT), és la principal responsable del catabolisme (inactivació) de la dopamina en el còrtex prefrontal. Per tant, el tipus d’activitat que tingui COMT (alta, baixa o intermèdia) determinarà alguns trets de la personalitat i la capacitat d’atenció, aprenentatge i tolerància a la frustració de les persones (Hong et al, 1998).
Les persones amb ment hiperactiva presenten una alta activitat de COMT i, per tant, tenen una baixa activitat dopaminèrgica a l’escorça prefrontal, per això necessiten el doble de dopamina per activar el sistema de recompensa. Qualsevol cosa que solia produir-li gratificació o plaer, haurà de ser augmentada per trobar el gaudi.
Arran d’aquest canvi físic es pot desenvolupar o incrementar l’estat d’avorriment, que esmentem al principi del present article.
D’altra banda, seria interessant dopaminitzar tasques poc seductores o avorrides. Si a una tasca tediosa, llarga, rutinària li hi afegim una recompensa, si pot ser a llarg termini, perquè pugui ser un repte i un objectiu per a l’hiperactiu. Així mateix, la procrastinació, factor present i persistent en la ment hiperactiva, si es produeix una associació amb una cosa que activi la dopamina, augmentarà la motivació per a la seva realització.
La ment hiperactiva no aconsegueix la satisfacció fàcilment, i tampoc li dura gaire temps. La dopamina escasseja i la persecució de la felicitat l’esgota. Així, genera alhora plaer i estrès. Mentre s’espera l’objecte de desig la persona s’angoixa. Per tant, en un context educatiu o sanitari, hem de tenir en compte aquest tipus de ments i el seu funcionament per realitzar un abordatge holístic. Hi ha més possibilitats per superar l’avorriment que les addiccions o altres patologies, com per exemple regular el circuit de recompensa amb la finalitat de rebre regularment recompenses en forma de dopamina (Wichers M et al., 2007). L’activitat física, menjar amb gana, beure amb set, practicar l’altruisme i la consecució d’objectius petits per arribar a l’objectiu final són conductes sanes que alimenten el circuit.
Reyes Miró, 2017