Quan existeix una relació patològica amb els diners apareixen els següents factors, en una o altra mesura:
1. Les creences: culpabilitat, mites falsos (cal treballar molt per fer diners, els diners
corrompen la persona, els diners no donen la felicitat, però hi ajuden…).
2. Les carències afectives: quan estem malament, comprar coses s’associa a sentir-se bé,
a una finalitat satisfactòria.
3. Les actituds personals: sentir agraïment envers la vida genera abundància a la persona, no necessitat. En una societat de consum, el que es promou és just el contrari.

Els diners són el màxim exponent del TENIR, i representen un indicador  reconegut per tothom. Es poden tenir un altre tipus de coses (patrimoni, objectes d’art, cotxes, llibres…), tot i que el que dona universalitat són els diners.

En el paradigma existencial, TENIR és el tercer estadi, conseqüència i resultat dels altres dos anteriors: SER —-> FER —-> TENIR.

Quan la persona pateix pels diners, els necessita de manera inadequada , estem davant d’una patologia. I cal aclarir en aquest punt que, no és una necessitat indeguda la que sent una persona que no pot arribar a final de mes per tenir una nòmina baixa, o una hipoteca a la que ha de fer front… Aquesta seria una necessitat bàsica de supervivència.

Com diu Fromm (Del tenir al ser, Paidós (1989)), hi ha dues maneres de viure: la motivació sana d’estar orientat al SER, o la malaltissa cap al TENIR.

El TENIR patològic és aquell que deixa de ser un mitjà i passa a ser un fi en si mateix. D’aquesta manera acaba sent possessió i acumulació en ell mateix que condueix cap al poder, el control, la falsa seguretat, l’ostentació davant els altres, la superioritat…

La realitat social i econòmica actual condueix cap aquest concepte. Així, el TENIR acaba essent el màxim exponent i objectiu de la majoria de les persones.

A nivell psicològic, els diners passen a formar part dels  fonaments bàsics en l’autoestima, la seguretat, la confiança, la força, el coratge, el dret, l’autoritat, i, malauradament, el respecte.

I com diu Marie France Hirigoyen en el seu llibre “El abuso de la debilidad”, els diners afavoreixen l’ús de la debilitat per un bé propi o per provocar la debilitat a l’altre per interès d’un mateix. Aquí comença i s’instrumenta la manipulació per aprofitar-se de l’altre.

Reyes Miró, 2018