L’adversitat: l’acompanyament d’un mateix com a recurs
L’adversitat té lloc quan la persona està davant d’un fet de vida greu, complex, desfavorable i difícil de sobreviure.
En una situació d’adversitat, la millor actitud és la que genera l’afrontament en solitari.
Això permet que la persona enfoqui molt més i millor. Per poder fer front a l’adversitat cal tenir una sèrie de condicions personals en acció: la paciència, el no cessar en l’esforç, tenir optimisme, esperança, fortalesa i valor per no rendir-se.
S’ha de seguir encara que en aquell moment la persona pensi que ja no es pot fer res. És a dir, la persona no ha de donar res per perdut, encara que estigui perdut.
Quina seria la millor posició davant d’una adversitat? Com deia Sèneca: «No hi ha ningú menys afortunat que l’home a qui l’adversitat oblida, ja que no té l’oportunitat de posar-se a prova».
Cal aprofitar els elements inherents a l’adversitat que estan en joc: l’esperança, la fortalesa, l’optimisme, la fe, la confiança i l’empoderament.
Victor Frankl, a L’home a la recerca de sentit, parla de l’esperança sobre la capacitat humana de transgredir les dificultats i descobrir la veritat profunda que ens orienta i dona sentit a la vida. I és justament aquí, on es genera el propi acompanyament davant l’adversitat. Per detectar-lo i activar-lo, cal patir i tocar fons, que més endavant donarà sentit al que la persona està vivint i li generarà pau interior.
Això és el que dona sentit al propi acompanyament en l’adversitat.
Qui millor que un mateix?
Una vegada més, es produeix un aprenentatge que cal valorar i celebrar: val la pena viure i continuar fent-ho, atès que sempre hi ha un per a què.
Fa poc temps algú em va dir una cosa molt sàvia: «el cor deixa de bategar, però no deixa d’estimar».
Reyes Miró, 2021