Quan la persona està trista cal que s’adoni de la profunditat que aporta aquella situació. Quan estem feliços mai som profunds, tot és fugisser.

La felicitat està idealitzada, comercialitzada i  és superficial, comportant la manca de consciència del que la persona viu en aquell moment.

Quan la persona està trista, està en silenci, hi ha foscor al seu voltant, i és eterna.

Aprendre a observar la tristesa en el seu missatge, silenciós, fosc i musical és el que ofereix l’oportunitat d’arribar a alguna cosa que és difícil d’acceptar i de voler entendre. L’impuls és sovint voler fugir-ne, escapar del dolor, tot i que és en aquest moment on necessitem acollir i abraçar l’aprenentatge.

Cal veure les parts positives que ens aporta allò negatiu per poder re-significar el que la persona sent.

D’aquesta manera, podem adoptar un enfoc més objectiu, més ponderat i centralitzat, permetent l’acceptació, que s’acaba traduïnt en agraïment.

Quan la persona fa el que realment vol, tot allò que necessita de veritat, apareix.

Cal deixar anar les creences negatives en les que ens recolzem, perquè tot i que en algun moment ens hagin protegit, no cal conservar-les i perpetuar-les (Jean Klein, 2006).

 

Cal canviar i entrenar-se a pensar:

– Puc ser feliç gaudint del que vull, encara que els qui estimo no hiestiguin d’acord.

– Ajudaré als altres en el que em demanin si no interfereix en el meu benestar.

– Puc fer o atraure diners en allò que m’agrada i sense esforç, encara que els altres no ho facin.

– Puc tenir el que desitjo, solament pensant-ho, encara que sembli impossible.

– Trio mirar dins meu, trobar els meus valors i el meu poder personal.

– Trio estimar-me i estimar els altres sense condicions.

– Decideixo manifestar les meves il·lusions i convertir-me en abundància, prosperitat, equilibri i amor.

– Puc fer el que desitjo sense fer mal a ningú.

– Sobretot, cal dir-se: PUC, GRÀCIES.