Sin categoría

Els canvis qualitatius i quantitatius en la flora intestinal, en la seva activitat metabòlica i en la seva distribució local és el que es coneix com a disbiosi intestinal.
«Disbiosi» es refereix a un estat de desequilibri entre les colònies de microorganismes dins del cos, la qual cosa porta augment anormal de components menors específics i la disminució de les espècies normalment dominants.
Aquest equilibri s’altera per múltiples causes: medicaments xenobiòtics (presents en aliments, cosmètica, tints, ampolles de plàstic…), envelliment, esport intens, estrès continuat, alimentació excessivament industrial, infeccions digestives…

Els canvis en la composició de la microbiota intestinal (disbiosi) poden estar associats amb diverses condicions clíniques, com ja hem comentat anteriorment, entre aquestes destaquem l’obesitat i les malalties metabòliques, malalties digestives (malaltia inflamatòria intestinal, patologia biliar, càncer de còlon, etc.), autoimmunes i al·lèrgies, aguda i la inflamació intestinal crònica, síndrome de l’intestí irritable (IBS), gastroenteritis al·lèrgica (per exemple, gastroenteritis eosinofílica i IBS al·lèrgica), i enterocolitis necrotitzant (Goulet, O.2015; Lu, K, Mahbub, R i Fox J.G, 2015).

Quan la disbiosi es torna crònica, acaben per afectar-se les cèl·lules de la mucosa (enterocits), debilitant-se les seves unions i deixant buits, és a dir, es produeix la Low-grade Inflammation pels quals, tant aliments encara sense digerir, com substàncies nocives o no desitjables, travessen aquesta barrera defensiva. Comença a aparèixer simptomatologia extradigestiva i intoleràncies a aliments i a altres substàncies (Furet, J.P., 2010).
Les conseqüències més importants derivades de la permeabilitat intestinal augmentada es mostren a continuació:
  • Entrada massiva d’antígens (aliments mal digerits):
    • Al·lèrgia alimentària (IgE).
    • Intolerància alimentària (IgG).
    • Malalties inflamatòries.
    • Malalties autoimmunes.
  • Entrada massiva de patògens:
    • Infeccions sistèmiques bacterianes o per fongs.
    • Infeccions oportunistes en síndromes d’immunodeficiència.
  • Entrada massiva de toxines:
    • Sobrecàrrega de la funció de destoxificació hepàtica (fase I i II).
    • Fatiga a causa de l’alt consum d’ATP d’aquest procés.
    • Entrada d’aliments mal digerits (pèptids, proteïnes, disacàrids, polisacàrids, lípids).
Nombroses investigacions han demostrat que l’entrada d’antígens, patògens o toxines produeix canvis en la composició de la microbiota intestinal (disbiosi) poden estar associats amb diverses condicions clíniques, incloent-hi l’obesitat i les malalties metabòliques, malalties autoimmunes i al·lèrgies, a més de la inflamació intestinal crònica, síndrome de l’intestí irritable (IBS), gastroenteritis al·lèrgica (per exemple, gastroenteritis eosinofílica i IBS al·lèrgica), i enterocolitis necrotitzant (Goulet, O.2015; Lu, K, Mahbub, R i Fox J.G, 2015). Per això, als pacients que tinguin alguna de les patologies nomenades en el present article, se’ls hi recomana realitzar una analítica de femta per així desenvolupar un tractament per tal de restablir els microorganismes integrants de la microbiota.
La zona de confort és un estat en quin tot el que fas és totalment familiar. Els recursos, hàbits, coneixements, actituds i comportaments utilitzats en el dia a dia són part d’ aquesta zona.
Per tant, la persona roman passiva davant els successos que experimenta al llarg de la seva vida, desenvolupant una rutina sense sobresalt, però també sense incentius ni creixement personal.
Per no quedar atrapats dins la zona de confort, hem d’esbrinar com sortir. Per exemplificar aquesta explicació intenta resoldre el següent problema. Sense aixecar el llapis del paper uneix els nou punts traçant quatre línies rectes.

Has pogut fer-ho?

Si no és així, és perquè has de sortir de la zona de confort urgentment! Mira la solució.

Si no has pogut resoldre aquest problema has utilitzat els recursos i habilitats dins de la teva zona de confort, sense córrer cap tipus de risc. Per tant, podem veure com la zona de confort és limitant, ens priva d’adquirir nous coneixements i un nou aprenentatge.

Per examinar aquest concepte en profunditat, expliquem a continuació la recerca de J. Bruner i L. Postman (1949). Aquests autors van fer un experiment en què en una pantalla, apareixien sèries de cinc naips i cada subjecte se sotmetia a tres sessions durant les quals l’interval entre carta i carta variava. En la primera sèrie, les cartes apareixia a intervals de 10 mil·lèsimes de segon, una de les altres. Progressivament augmentava el temps de 30 fins a 1000 mil·lèsimes de segon. Les cartes es presentaven en sèries de tres tipus, on es podien trobar cartes normals i algunes anòmales, com per exemple, un sis d’espases vermell i un quatre de cors negre.

Després de cada exposició, se li preguntava al subjecte què havia vist. Després d’examinar tots els resultats es va arribar a la conclusió que molts dels subjectes van identificar la majoria de les cartes correctament i, després d’un petit augment de temps, tots els subjectes les van identificar totes, fins i tot les anòmales, sense adomobro o vacil·lació aparent. No obstant això, en augmentar el temps d’ exposió de les cartes anòmales, certs subjectes van començar a dubtar i adonar-se de l’ existència d’ alguna anomalia en els naips. Un altre increment més en el temps d’exposició ocasionava encara més confusió, fins al punt de pujar el percentage d’errors significativament i comentar, per exemple, «el sis d’espases té un vorell d’un altre color».
Per tant, per reconèixer una cosa inesperada es necessita fins a quatre vegades més temps respecte d’allò que considerem normal. Això ens fa plantejar que per sortir de la zona de confort cal parar atenció i utilitzar estratègies que permetin a la persona reformular el problema, abordar-lo i resoldre’l. Aquests aspectes de tracten en un proper article.
Per finalitzar, d’acord amb el filòsof Thomas Kuhn, tant en la ciència com en l’experiment dels naips, la novetat només aflora amb dificultat que es manifesta a través de la resistència en contrast amb el fons constituït per l’expectativa. Així, per no quedar-se atrapat cal reformular el problema fora del quadrat.
Referències:
– Kuhn, T.S. (2004): L’ estructura de les revolucions científiques. Breviaris, Fons de Cultura Econòmica. Mèxic. 8ª reimpressió. – Motterlini, M. (2010): Trampes Mentals. Ed. Piadas, Madrid.
Reyes Miró, 2016

 

Com entendre una ment hiperactiva?

Una ment hiperactiva implica tenir una activitat física hiperactiva?

Aquest tipus de ment té cabuda en el nostre sistema educatiu? en el nostre sistema sanitari?

 

Podem entendre la ment hiperactiva com un pensament accelerat en recerca de coneixements, un radar d’estímuls obert les 24 hores per satisfer o resoldre, encara que sigui per un moment, algunes de les inquietuds i interrogants. Per a tot això, es necessita un coeficient intel·lectual (>120) d’acord per processar i gestionar adequadament tota la informació.Les ments hiperactives necessiten mantenir-se actives, ja sigui a nivell físic (córrer, moure’s constantment…), a nivell mental (lectura de llibres, estudi…), o en ambdós nivells. Si no troben estimulació externa, les seves ments s’estanquen en l’avorriment.

Per a la gran majoria de la gent, l’avorriment té una durada limitada que associen a una sensació passatgera, sense transcendència. No obstant això, per a les persones amb ment hiperactiva, l’avorriment tendeix a originar-se amb freqüència. Si la persona aconsegueix resoldre’l trobant un altre estímul o tasca d’interès no succeeix res, tot segueix igual. Per contra, si l’interès no emergeix, l’estat d’avorriment roman en el temps i augmenta el risc a patir estats depressius, simptomatologia ansiosa, estrès elevat, addiccions o agreujament dels problemes de salut ja existents.
A diferència del dualisme de Descartes, podem veure com la ment i el cos estan altament relacionats. La majoria d’accions que realitzem les aprenem i les seguim fent perquè vinculem, conscientment o inconscientment, la part física amb la part mental. Per exemple, l’acció de córrer amb la sensació de benestar, l’acció de menjar un plat de macarrons amb el plaer que genera o l’acció d’abraçar-nos quan plorem a la sensació de protecció i benestar.
Aquests vincles es produeixen i romanen per l’activació del sistema de recompensa: un entramat de connexions cerebrals entre el nucli accumbens, amígdala, còrtex prefrontal, hipocamp i àrea tegmental ventral, que activen un conjunt de neurotransmissors, entre ells la dopamina. Quan el cervell reconeix una oportunitat de recompensa comença a secretar dopamina. Aquest neurotransmissor informa al cervell sobre en què s’ha de fixar i cap a on ha de dirigir la persona la seva acció.
Al 2001, Brian Knutson (Stanford) va demostrar que el paper de la dopamina és anticipar una recompensa, en comptes d’experimentar-la. Es va basar en Pavlov (1927) i en el condicionament clàssic. Així, Knutson va demostrar que la dopamina era per a l’acció i no per a la felicitat. Quan creiem que alguna cosa ens farà sentir bé, se’ns activa el sistema de recompensa, i la dopamina enfoca l’objecte de desig com una cosa vital per a la persona i per a la seva supervivència. Per això, fins i tot la ment de la persona genera obsessió per aconseguir o repetir allò que l’havia activat. Si a aquest sistema de motivació s’hi afegeix la gratificació instantània que en l’actualitat permet la tecnologia es desencadenen mecanismes alliberadors de dopamina de molt difícil contenció. La dopamina també és coneguda com l’hormona del plaer, motivació i desig. La funció principal d’aquest sistema rau a aprendre, memoritzar i repetir allò que ens agrada, ens motiva i ens fer sentir plaer. Per exemple, un estímul extern, com una llaminadura, pot activar aquest sistema, posar en marxa la dopamina al mesencèfal, i connectar amb el sistema emocional i racional, obtenint com a resultat la sensació de plaer. Així, aprenem que allò és bo, i que hem de repetir quant abans millor. Quan el procés finalitza, per exemple 10-15 min després de menjar la llaminadura, el nivell de dopamina canvia i s’ha de regular. El fetge és l’encarregat de degradar-la. Concretament l’enzim catecol-o-metil-transferasa (COMT), és la principal responsable del catabolisme (inactivació) de la dopamina en el còrtex prefrontal. Per tant, el tipus d’activitat que tingui COMT (alta, baixa o intermèdia) determinarà alguns trets de la personalitat i la capacitat d’atenció, aprenentatge i tolerància a la frustració de les persones (Hong et al, 1998).
Les persones amb ment hiperactiva presenten una alta activitat de COMT i, per tant, tenen una baixa activitat dopaminèrgica a l’escorça prefrontal, per això necessiten el doble de dopamina per activar el sistema de recompensa. Qualsevol cosa que solia produir-li gratificació o plaer, haurà de ser augmentada per trobar el gaudi.
Arran d’aquest canvi físic es pot desenvolupar o incrementar l’estat d’avorriment, que esmentem al principi del present article.
D’altra banda, seria interessant dopaminitzar tasques poc seductores o avorrides. Si a una tasca tediosa, llarga, rutinària li hi afegim una recompensa, si pot ser a llarg termini, perquè pugui ser un repte i un objectiu per a l’hiperactiu. Així mateix, la procrastinació, factor present i persistent en la ment hiperactiva, si es produeix una associació amb una cosa que activi la dopamina, augmentarà la motivació per a la seva realització.
La ment hiperactiva no aconsegueix la satisfacció fàcilment, i tampoc li dura gaire temps. La dopamina escasseja i la persecució de la felicitat l’esgota. Així, genera alhora plaer i estrès. Mentre s’espera l’objecte de desig la persona s’angoixa. Per tant, en un context educatiu o sanitari, hem de tenir en compte aquest tipus de ments i el seu funcionament per realitzar un abordatge holístic. Hi ha més possibilitats per superar l’avorriment que les addiccions o altres patologies, com per exemple regular el circuit de recompensa amb la finalitat de rebre regularment recompenses en forma de dopamina (Wichers M et al., 2007). L’activitat física, menjar amb gana, beure amb set, practicar l’altruisme i la consecució d’objectius petits per arribar a l’objectiu final són conductes sanes que alimenten el circuit.
Reyes Miró, 2017

 

Quan el període menstrual és irregular pot ser causa de nombroses alteracions en l’eix hipotàlam-hipòfisi-gonadal.

 

 

A continuació anomenem els principals desordres ovulatoris, produïts per irregularitats en aquest eix.

  • Anovulació hipogonadal i hipogonadotròpica. Afecta al 10% de la població. Es troben afectades la hipòfisi i les gònades. Per tant, no es produeixen hormones sexuals ni hormona alliberadora de gonadotropines.
  • Anovulació hipogonadal i hipergonadotròpica. Afecta al 5% de la població. Els ovaris no funcionen però l’hormona alliberadora de gonadotropina sí. Menopausa.
  • Anovulació normogonadal i normogonodotròpica. Afecta al 85 % de la població. L’eix hipotàlamo-hipòfisi-gonadal no funciona bé, però tampoc està frenat. Sol produir-se el Síndrome d’Ovaris Políquistics.

La manca d’ ovulació en el Síndrome d’Ovaris Poliquístics es produeix per quantitats elevades i contínues d’estrògens, i d’insuficients de progesterona.
Sense l’oposició de la progesterona, l’exposició contínua a l’estrògen causa que l’endometri es faci excessivament gruixut, cosa que comporta tenir sagnants abundants i/o irregulars (sagnament uterí disfuncional).
També hi ha un desequilibri de les hormones LH i FSH. A la gràfica podem observar els paràmetres normals d’aquestes hormones, en un cicle normal de 28 dies. No obstant això, en els cicles menstruals irregulars, una quantitat excessiva de LH o d’insulina pot causar que els ovaris sobreprodueixin andrògens.
Una quantitat insuficient de FSH pot impedir el desenvolupament de fol·licles ovàrics i prevenir l’ovulació, resultant en infertilitat. Els quists múltiples que s’han format d’aquells fol·licles que no han madurat donen lloc al Síndrome d’Ovaris Poliquístics (SOPQ).
El SOPQ és considerada l’alteració més freqüent entre les dones, amb una prevalença del 4%-12% en edat reproductiva (Biro FM, 2003; Amant P, Simpson JL, 2004; Jakubowski L, 2005) i pot també manifestar-se en etapes pubertals (Ibáñez et al. 2000). Per tant, el SOPQ és considerat com una alteració endocrina-metabòlica definida com una disfunció ovulatòria causada per un hiperandrogenisme o hiperandrogèmia.
Es caracteritza per l’existència d’anovulació crònica, associada a hiperandrogenisme, evidenciat per l’excés d’andrògens ovàrics i/o suprarenals circulants o per la presència de simptomatologia com (Jakubowski L, 2005):
  • Avançament dels cabells i/o caiguda a nivell fronto-temporal.
  • Pressió arterial alta
  • Resistència a la insulina
  • Hipertròfia de clítoris
  • Obesitat (especialment obesitat central, al voltant de la secció mitjana de l’abdomen)
  • Irregularitats menstruals (cicles de 35-40 dies o més)
  • Dolor premenstrual amb sagnats que poden allargar-se fins a 7 dies
  • Hirsutisme i/o acné
A més, el trastorn causa múltiples quists anormals en ovaris engrandits, de manera que aquests no produeixen la quantitat normal d’òvuls i no ovulen (alliberen òvuls) normalment. Les dones amb SOPQ tenen períodes menstruals irregulars i freqüents, i poden desenvolupar amenorrea (absència total de períodes menstruals).
Investigacions han mostrat una alteració en l’eix hipotàlam-pituitària-adrenal. L’evolució natural d’aquest síndrome, si no es tracta correctament o adequadament, o si només es decideix prendre anticonceptius orals sense resoldre l’origen del problema, pot desencadenar en diabetis, ansietat, pell atòpica o eczemes i el càncer de còlon, tiroides, pàncrees, endometri o càncer de mama.
Reyes Miró, 2016

Podem afirmar que una cosa és normal quan no ens fa patir.

Però què passa amb els diners quan tenim una relació d’amor/odi envers a ells? En realitat, els diners ens aporten plaer, satisfacció i, alhora, frustració.

 

Quan existeix una relació patològica amb els diners apareixen els següents factors, en una o altra mesura:
1. Les creences: culpabilitat, mites falsos (cal treballar molt per fer diners, els diners
corrompen la persona, els diners no donen la felicitat, però hi ajuden…).
2. Les carències afectives: quan estem malament, comprar coses s’associa a sentir-se bé,
a una finalitat satisfactòria.
3. Les actituds personals: sentir agraïment envers la vida genera abundància a la persona, no necessitat. En una societat de consum, el que es promou és just el contrari.

Els diners són el màxim exponent del TENIR, i representen un indicador  reconegut per tothom. Es poden tenir un altre tipus de coses (patrimoni, objectes d’art, cotxes, llibres…), tot i que el que dona universalitat són els diners.

En el paradigma existencial, TENIR és el tercer estadi, conseqüència i resultat dels altres dos anteriors: SER —-> FER —-> TENIR.

Quan la persona pateix pels diners, els necessita de manera inadequada , estem davant d’una patologia. I cal aclarir en aquest punt que, no és una necessitat indeguda la que sent una persona que no pot arribar a final de mes per tenir una nòmina baixa, o una hipoteca a la que ha de fer front… Aquesta seria una necessitat bàsica de supervivència.

Com diu Fromm (Del tenir al ser, Paidós (1989)), hi ha dues maneres de viure: la motivació sana d’estar orientat al SER, o la malaltissa cap al TENIR.

El TENIR patològic és aquell que deixa de ser un mitjà i passa a ser un fi en si mateix. D’aquesta manera acaba sent possessió i acumulació en ell mateix que condueix cap al poder, el control, la falsa seguretat, l’ostentació davant els altres, la superioritat…

La realitat social i econòmica actual condueix cap aquest concepte. Així, el TENIR acaba essent el màxim exponent i objectiu de la majoria de les persones.

A nivell psicològic, els diners passen a formar part dels  fonaments bàsics en l’autoestima, la seguretat, la confiança, la força, el coratge, el dret, l’autoritat, i, malauradament, el respecte.

I com diu Marie France Hirigoyen en el seu llibre “El abuso de la debilidad”, els diners afavoreixen l’ús de la debilitat per un bé propi o per provocar la debilitat a l’altre per interès d’un mateix. Aquí comença i s’instrumenta la manipulació per aprofitar-se de l’altre.

Reyes Miró, 2018


L’adversitat té lloc quan la persona està davant d’un fet de vida greu, complex, desfavorable i difícil de sobreviure.

En una situació d’adversitat, la millor actitud és la que genera l’afrontament en solitari.

 

Això permet que la persona enfoqui molt més i millor. Per poder fer front a l’adversitat cal tenir una sèrie de condicions personals en acció: la paciència, el no cessar en l’esforç, tenir optimisme, esperança, fortalesa i valor per no rendir-se.

S’ha de seguir encara que en aquell moment la persona pensi que ja no es pot fer res. És a dir, la persona no ha de donar res per perdut, encara que estigui perdut.

Quina seria la millor posició davant d’una adversitat? Com deia Sèneca: «No hi ha ningú menys afortunat que l’home a qui l’adversitat oblida, ja que no té l’oportunitat de posar-se a prova».

Cal aprofitar els elements inherents a l’adversitat que estan en joc: l’esperança, la fortalesa, l’optimisme, la fe, la confiança i l’empoderament.

Victor Frankl, a L’home a la recerca de sentit, parla de l’esperança sobre la capacitat humana de transgredir les dificultats i descobrir la veritat profunda que ens orienta i dona sentit a la vida. I és justament aquí, on es genera el propi acompanyament davant l’adversitat. Per detectar-lo i activar-lo, cal patir i tocar fons, que més endavant donarà sentit al que la persona està vivint i li generarà pau interior.

Això és el que dona sentit al propi acompanyament en l’adversitat.

Qui millor que un mateix?
Una vegada més, es produeix un aprenentatge que cal valorar i celebrar: val la pena viure i continuar fent-ho, atès que sempre hi ha un per a què.
Fa poc temps algú em va dir una cosa molt sàvia: «el cor deixa de bategar, però no deixa d’estimar».

Reyes Miró, 2021

L’optimisme es defineix com una tendència personal a evaluar de forma positiva l’ocurrència d’esdeveniments futurs, ja siguin possibles o no, sent una característica estable temporal i situacional, i generant la tendència a persistir en la tasca quan aquesta està dirigida a una meta (Carver, Scheier i Segerstrom, 2010; Rauch, Schweizer i Moosbrugger, 2007; Scheier i Carver, 1985).

S’ ha demostrat que les persones optimistes tenen una menor tendència a alts nivells de neuroticisme, majors nivells d’extraversió i estabilitat emocional, així com una relació positiva amb l’amabilitat i la responsabilitat.

L’optimisme és un tret cognitiu que es caracteritza per:
  • la tendència o la predisposició a esperar que alguna cosa bona, i no dolenta, succeeixi.
  • tenir una actitud positiva i activa
  • tenir capacitat d’obertura a allò inesperat, complementada pel compromís, la gratitud, la il·lusió i la confiança en les aptituds pròpies per enfrontar i superar els obstacles, generant resiliència.

S’ha demostrat que els optimistes, abans de prendre decisions precipitades, sopesen tots els aspectes, tant els positius com els negatius, que es poden desencadenar (Rojas, 1994).

L’optimisme dependrà de les estratègies cognitives que adoptem, de la gestió que fem dels nostres recursos, i de l’actitud que decidim tenir quan venen les corbes. També s’ha constatat que l’optimisme neutralitza els efectes de l’ansietat, de l’estrès i de la depressió, atès que els optimistes adopten estratègies d’afrontament actiu, per la qual cosa, davant d’un problema, ho solucionen més fàcilment.

Per augmentar i afavorir l’optimisme, proposo 9 estratègies:
  1. Davant l’adversitat, pensar en una situació anterior viscuda que s’ha superat.
  2. Pensar en alguna estratègia que s’ hagi utilitzat anteriorment per superar una dificultat.
  3. Resignificar els elements negatius que s’activen amb l’adversitat, localitzant la part positiva implícita en la situació.
  4. Pensar: «Jo decideixo com em vull sentir».
  5. Discernir com són els pensaments davant d’aquesta adversitat:
         · Negatius: baixen i dificulten el meu afrontament i rendiment òptim.
         · Positius: faciliten i milloren l’afrontament i, per tant, el resultat final.
  6. Detectar la dificultat a la qual la persona s’enfronta per identificar l’oportunitat implícita.
  7. Redefinir i reenfocar l’objectiu de vida tenint en compte els obstacles i els facilitadors per recuperar el sentit.
  8. Acceptar les decisions preses, essent aquestes les més adequades i convenients en aquest precís moment.
  9. Tenir confiança davant els reptes i la força interior per superar els obstacles.

Com deia Confuci: «No importa quant lent vagis, mentre no t’aturis».

Reyes Miró, 2022